Les cendres de Gall
A les afores d’una ciutat, concretament en una urbanització d’un país qualsevol corrien els rumors d’una casa bastant modernitzada a la qual vivia una dona d’uns 30, 35 anys que és dedicava al a pintura. Es deia que vivia sola apartada de la resta del món i les seves obres mai van ser exposades, encara que ella n’estava convençuda del seu futur èxit i només els seus més íntims amics van ser capaços de veure amb els seus propis ulls aquelles obres d’art.
El nom real d’aquella dona mai es va assabentar, tothom la coneixia per un estrany pseudònim: l’esperit del cérvol gris, ja que si es passejava durant la nit prop del seu habitatge és podia observar la silueta de dos grans ulls verds i fluorescents que traslluïen una cornamenta d’animal remugador. Uns deien que aquella dona perduda en el seu món, hauria comprat un tros de terra per plantar-hi una sèrie d’animalets per així no acabar en una bogeria absoluta. Algunes veïnes dels voltants espantades deien que deuria ser alguna obra d’art incomprensible de les seves, per tal de cridar l’atenció. Però ningú es va gosar a observar-ho amb atenció. Fins el dia d’avui.
Aquesta era tota l’ informació que havia obtingut en la meva recerca. Però les coses no m’acabaven de quadrar, encara que les seves obres mai s’haguessin venut, ara mateix disposava un exemplar original a les meves mans. Se’l havien torbat en un racó i ningú sabia exactament d’eon havia a paraescut. Amb unes pinzellades fines es llegia “harmaa Deer”,cérvol gris. Sóc en Enikki Virtanen, estudio periodisme i la afició a les subhastes d’art me les va deixar el meu tiet ja mort, farà uns 4 anys. Això és el que contesto a la majoria de gent adinerada que es pregunta: -Què fa un noi com aquest aquí?. Doncs, bé sense pensar-hi gaire vaig acabar enamorant d’aquest quadre, el dibuix és bastants simple una caricatura d’un home amb tratje d’empresari adinerat , rere la bandera americana amb un fons monòton verd Esmeralda. Però el que em va captar l’atenció va ser l’ esgarrifant carota de gall que dui el home com a cap. Senti l’intens neguit que aquella cara se’n burlava no només de mi sinó de tots els convidats d’aquella sala. A la subhasta m’havien informat que aquest quadre s’anomenava “The Joker Cock”, el gall comodí, en aquest moment vaig comprendre que és tractava d’un joc, havia d’aconseguir més quadres de Harmaa Deer per resoldre el perquè de l’esperit.
Per tant quan em vaig disposar a agafar el cotxe i seguir les poques indicacions que m’havia donat la meva recerca, amb l’excusa de trobar-hi alguna utilitat per el meu article. Porvoo, era el poble més pròxim al seu habitatge, era uns 50km de la capital,[....],més tard era davant la suposada casa, verdaderament era tant moderna com havia llegit, parets de pedra grisa i fusta, i algunes plantes, la típica casa unifamiliar, sense cap misteri. Encara que es veia massa abandonada no pas per la casa en si, sinó durant el dia semblava una casa deshabitada. De seguida vaig reconèixer el petit taller on la suposada dona boja dels cérvols treballava en les seves obres malèvoles, com la que duia sota el braç. Per ser educat preferia picar a la porta i presentar-me com un interessat coneixedor d’art, que per casualitat havia sentit a parlar de les seves obres. Només em caldria una petita entrevista, unes fotografies per entendre-ho tot.
Ningú m’obria, però donant-li unes voltes al pany vaig aconseguir entrar sense problemes. No va caldre encendre llums ja que al fons es veia les dues portes de fusta dura que donaven al saló la claró era suficient per veure-hi. El passadís era ple d’armaris on no hi havia res més que centenars de sabates. Vaig entrar a la porta més pròxima a la meva esquerra, semblava un rebost amb una col·lecció de nines articulables d’èpoques passades, totes elles devien pertànyer a la mateixa col·lecció, mentre em passejava en vaig veure una que em va sorprendre, tenia els ulls buits,però fixant-s’hi bé tenia alguna cosa al seu interior. Traient-li el cap vaig descobrir una carta cremada amb un cérvol.
Deuen haver-hi més cartes tirades per la casa,i vaig seguir buscant, la meva recerca no va tindre fortuna fins arribar al saló, pensava que seria sol a la casa, quan una pell entranya em va tocar la cama, i l’espant em va fer girar. No era res mes que una inofensiva iguana d’un metre i pocs, que em va dirigir fins el seu terrari, on per la meva sorpresa vaig trobar un altre carta entre les plantes. Aquest cop la carta no era cremada, sinó estava en un perfecte estat i n’hi veia el mateix gall que en el meu quadre. Més tard ja havia rebuscat la cuina, el menjador i el bany. Ara em trobava davant la fotocopiadora del segon pis. En cara que només disposava de dues cartes en el meu poder sabia que aquest no era el lloc on havia de buscar. Les cartes només m’indicaven la distancia a la que jo era de l’objectiu. La cremada deia que hi era a prop, i la del gall empipador que n’estava lluny. El més clar era anar directament al taller.
Vaig obrir la porta i vaig entrar dins quan algú em va donar un cop a la nuca i caigué inconscient. Més tard obrint els ulls vaig deduir que alguna cosa em tapava la cara, ja que la meva visió era escassa. M’haurien posat alguna espècie de mascara. Les meves mans eren lligades. No podia cridar, i algú m’observava.-Enkki Virtanen, així es com et dius no?.Què feies amb el meu quadre és pot saber?.-Jo no veia res, la veu em va treure la mascara i em va deixar contestar. Era una persona amb una mascara de cérvol. I al meu voltant centenars de pintures sempre el mateix, cérvols i galls amb tratje. –Perquè sempre pinta els mateixos quadres? Miri sóc periodista i volia fer un reportatge sobre les seves obres,”The Jocker Cock” m’ha impressionat....-em va interrompre.-Aquest quadres no estan acabats no haurien de sortir al mercat encara!No hi entendràs mai el sentit....encara. Però ara l’acabaré i el meu nom serà famós i conegut! Per la meva única obra que duré a terme en la meva vida!- va fer una pausa i va seguir.- Escoltem bé el que et diré ara. És titularà:”Les cendres de gall!”.-Vostè esta boja, deixi’m anar ara mateix i ningú sabrà mai el que ha passat.- Em va ficar la mascara de nou era un gall. Aquella dona em volia assassinar per acabar la seva obra?!. Però quina ximpleria era aquesta. Pels forats de la mascara veia com encenia mistols i els anava disposant en diferents llocs del taller. Ho deia de veritat. Vaig intentar mourem per escapar,però em va tornar a donar un clatellot i ja veia la mort devant meu. Al despertar de nou hi eren els bombers,l’ambulància i la policia que havia trucat un veï. Més tard quan el foc era apagat vaig veure el que quedava de la seva suposada “obra d’art” Hi havia restes de la meva mascara de gall i la mascara de Harmaa Deer que havia perdut el seu color marró i havia passat a un color grisenc. Dins hi havia una carta cremada amb un cérvol vestit de rei. Amb la firma de l’artista.
Varies setmanes més tard seia davant la televisió on parlaven d’una boja que es va tirar al riu i no va aparèixer mai. Però havent deixat un enorme espectacle d’un “hapening” mundialment conegut per “Les cendres de gall” de la difunta artista “Harma Deer”.
